miércoles, 6 de abril de 2011

La història de la música.

Hola! Avui li prenc la temàtica a la Clàudia, però es que m'he sentit obligada a copiar-vos aquest text d'un llibre que estic llegint per explicar-vos una mica com veig això de la música... Té a veure una mica també amb el tema de la música comercial, sobre el que acaba de parlar la Clàudia... i sobre la història de la música en general... Trobo que el text és contundent, que la protagonista parla amb criteri, i sobretot, a mi m'ha donat més raons encara per a que em segueix agradant la música que m'agrada. El text és de Jordi Sierra i Fabra, parla bàsicament sobre la història de la música i tot el que cal saber per a valorar-la... Aquí va:


-Veig que en saps molt, de música.
-M'agrada.
-El què? La música o la seva història?
-Totes dues coses. Per a mi és important saber d'on vénen les coses, l'origen. Així és més fàcil comprendre-les. No entenc com a un noi d'avui li pot agradar un cantant, un grup, un guitarra i menysprear el passat o no saber-ne res. Segur que aquest artista ha begut de les arrels, d'una millor llegat de l'anterior. Avui en dia no hi ha ningú tan fantàstic que pugui crear coses noves tot solet. Un guitarra ha d'escoltar els grans, Eric Clapton, Jimi Hendrix o Jimmy Page, igual que ells van créixer amb els pares del blues o el rhythm and blues, i aquests amb els capdavanters que van canviar les arrels de la música americana a la primera meitat del segle passat. Saps la quantitat de bona música d'anys enrere que hi ha enterrada sense que la gent d'ara en faci cas?
-La majoria...
-La majoria no escolta, es limita a sentir. -El va interrompre amb vehemència.
-La teva passió m'agrada -Va reconèixer en Roger.
-No és passió, és sentit comú.
-Però parles dels anys seixanta, i els setanta...
-I tu em dius això? No treballes en el món de la música?
-Sí, però jo sóc més aviat dels vuitanta.
-No es tracta de ser dels vuitanta o dels noranta, sinó de saber què va passar, com i per què.
-Explica'm la teva versió.
-De debò que vols una classe pràctica? -Va preguntar, sorpresa la Mònica.
-Per què no? És el moment perfecte en una tarda perfecta i -va obrir les mans com si abracés tot el parc -en el lloc perfecte.
-El rock and roll va ser el motor de canvi més important de la història del segle XX. I no ho dic jo,l com si fos una fan o una fanàtica de la música, sinó la realitat. El rock va trencar amb tot, ha haver-hi un abans i un després. Va ser la veu d'una nova generació, la que estava farta de que els pares els parlessin del desembarcament d'Iwo Jima o de Normandia. Per això van provar de tallar-li les ales sense èxit. Els capdavanters eren negres, Chuck Berry, Little Richard, i això molestava. Quan apareix Elvis Presley, guapo i amb aquella veu única, els Estats Units, es rendeixen al rock and roll. El segueixen Jerry Lee Lewis, Buddy Holly i altres. Però va durar poc. Quan Elvis se'n va anar al servei militar, van aconseguir desmantellar-lo: van posar un parany a Berry i el van enviar a la presó, Little Richard ho va deixar per fer-se religiós, a Jerry Lee Lewis el van enfonsar perquè s'havia casat amb una cosina de tretze anys, cosa normal en aquella època als estats del Sud, i Buddy Holly es va matar en un accident d'avió. Els primers anys seixanta van ser adulterats per blancs purs i el rock va perdre energia, fins que els Beatles primer i els Rolling Stones després el van rescatar. Amb els anys seixanta, del 63 al 68 va imperar el pop, va ser meravellós, una delícia, però la seva insubstancialitat va fer que els artistes principals es replantegessin la seva veritable dimensió. Va ser el gran temps de canvi, Led Zeppelin, Chicago, Santana, Al Kooper, Genesis, Yes, súper grups com Emerson, Lake & Palmer... Hauria donat qualsevol cosa per viure aquells anys i veure'ls en directe. Devia ser... El 1972, la música va desbancar el cine i la TV al capdavant dels mitjans d'entreteniment als Estats Units. La venda de discos i els grans concerts ho eren tot. Però va arribar la quarta guerra araboisrealiana, perquè a tot hi posaven números, i es va acabar el bròquil. A partir d'octubre del 73, amb la crisi del petroli, les coses van canviar. Va arribar el punk, autodestructor, la música disco, el ressorgiment del pop amb les noves tecnologies a l'inici dels anys vuitanta, i el llarg declivi fins avui. Fixa't que abans del 73 hi havia cent estrelles, però després... digue-me'n el nom d'alguna a part de Queen, U2 i Springsteen.

El Roger la va mirar aclaparat. Havia estat una exposició llarga i substanciosa. Un manual amb les dades essencials. Conèixer algú com la Mònica el fascinava, però escoltar-la mentre parlava de música, que era com si li obrís el cor...

-Ara entenc per què no t'agraden Brainglobalnoise.
-És que hi ha dues menes d'artistes -va protestar ella-. El que es manté fidel a les seves idees i a la seva música i supera el pas del temps, i el que només viu en el seu temps, en el moment, dóna al públic el que vol o necessita i després cau en l'oblit, perquè no deixa cap empremta. Si a un cantant li diuen: Pinta't els cabells de verd, vesteix-te de vermell, amb una cama despullada, tatua't i omple la primera cançó de renecs perquè sigui ben escandalosa. Així tindràs l'èxit momentani, capaç de durar dos o tres anys; o dir no, perdre's l'èxit momentani, però assegurar-se que d'aquí deu o vint anys encara tocarà. Escolta, Roger, el món de la música té un passat ple de tombes de personatges, d'èxit efímer als vint anys i que quan en tenien vint-i-cinc ningú se'n recordava, d'ells, tret de quatre fans.
-Però avui tampoc ningú se'n recorda, de molts dels grans dels anys setanta.
-Una cosa és l'ignorància, i una altra que aquella gent hagi caigut en l'oblit!


Només tu... (capítol 11) ~Jordi Sierra i Fabra.


*

A part d'aquesta part, en el llibre s'hi citen diversos grups i cançons. I m'ha fet recordar bona música que feia molt temps que no escoltava, i que vull compartir amb vosaltres:

Un tema de Led Zeppelin, "Stairway to heaven"; valorada com a una de les 50 millors cançons del pop-rock de la història per a molts crítics musicals. M'agrada molt sobretot, el lloc on han gravat el vídeo (molts m'entendreu...)




Aquest tema és d'Eric Clapton, es diu "Layla", i és el que més m'agrada d'ell...



(Pocs guitarristes queden com ell...)

I heus aquí un que es podria haver jubilat, però toca per plaer a la música... aquest sí que és gran... I el millor baixista de la història. De veritat, avui en dia hi ha baixistes que sembla que toquin el tambó en comptes del baix amb aquell pum-pum-pum-pum monòton de fons. Mc Cartney és el baixista amb més coneixement d'harmonia que ha sabut adaptar perfectament la melodia d'un baix dins d'una cançó... Com diuen els profes: Cal prendre'n exemple.

(us deixo el link perquè no em deixa inserir-lo http://www.youtube.com/watch?v=268p-BoyhfY&feature=fvwrel )

*

5 comentarios:

  1. Estic molt d'acord amb el que vols dir, avui en dia molts grups i cantants són només titelles de les discogràfiques (el exemple més clar és Justin Bieber, ho sento, però ho habia de dir...), però també crec que estas sent una mica massa radical, no tots els grups actuals són així, també n'hi han alguns que s'estan guanyant poc a poc un nom (et recomano que escoltis alguna cançó de The Baseballs, per exemple). Pero bueno, t'entenc perfectament...

    Ah, i per cert, la última frase del fragment del llibre es brutal! xdd

    PD: Sóc el Ramon :)

    ResponderEliminar
  2. jaaaaa!! Sí, Ramon, trobo que tens raó, sobretot amb això de Justin Bieber. I cal recordar els Jonas Brothers? Aquests poc els hi queda per a caure en l'oblit, només els hi queda que els hi prenguin la sèrie.

    Potser sí que estic sent una mica massa radical, però vull que el missatge entri bé... encara que el que pretenc és que la gent escolti música amb una mica de criteri...

    Jo també n'escolto de música actual, (sé que, per sort, no tots els grups són així) i no ho dubtis. Sobretot escolto grups de música indie (m'agrada molt l'indie espanyol), grups que a part de tenir bones cançons musicalment, també m'han aconseguit atraure per les seves lletres (m'encanta llegir i escriure, i per mi és importantissim que les cançons tinguin bones lletres, m'agrada barrejar música amb literatura).

    Fins Dimarts!!

    ResponderEliminar
  3. el que fa el llibre de "Només tu" ehh Laerke?? ja et vaig dir que feia per tuu!! xD

    ResponderEliminar
  4. jaaaaaaaaaa!!!! Tu llegeix-te'l, és porno...

    ResponderEliminar
  5. Em semblen fantàstiques aquestes reflexions del llibre. Ens deixem (o es deixen) endur pels èxits del moment (tipus fenòmens Justin Biener, i tant d'altres)i menyspreem la música de les nostres arrels, perquè es considera "passada de moda" pels més joves. I és que la ignorància és molt atrevida!

    Begoña

    ResponderEliminar